La semiòtica
La semiòtica és una disciplina
nascuda al segle XX que ens permet posar a la llum aquelles
situacions ocultes que s'amaguen darrera de cada imatge. És
independent a la gramàtica, a la literatura, a la sintaxi...
Podem diferenciar dues escoles
simultànies, les quals de dues maneres diferents, van arribar a la
conclusió de que el signe estava compost per diversos elements:
- L'escola anglòfona on destaquem la figura de PEIRCE que ens parla del signe triòdic: el signe consitutit per 3 elements: ICONA + ÍNDEX/INDICI + SÍMBOL.La realitat pot significar 3 coses diferents:*INDICI: Hi ha una realitat que en prediu una altra(ex. Fum = foc, petjada = algu ha passat...), vincle causa efece.*ICONA: (ex. fotografia)*SÍMBOL: no te res a veure amb la realitat, té un sgnificat convencional(ex. bandera, estelada...)
- L'escola francesa on destaquem la figura de SAUSSURE que parla del signe dual: els signes constituits per 2 elements: IDEA(significat) + REALITAT(significant)
La semiòtica és molt útil per
adonar-nos d'allò que hi ha darrera una imatge, ens permet veure més
enllà. Per aquest motiu, és una gran ajuda per interpretar els
anuncis publicitàris.
Aquí tenim un quadre que ens
serveix de pauta per a realitzar l'anàlisi semiòtic d'un anunci
publiciari:
Umberto Eco i El nombre de la rosa
Umberto Eco(Alexandria, 1932 –
Milan, 2016) és un semiòleg i escritor italià, doctorat en
filosofia i interessat per la filosofia tomista i cultura medieval la
qual és present a tota la seva obra, sobretot, de manera explícita
a la seva novela El nombre de la rosa(1980).
Destaquem
el seu convenciment de que tot concepte filosòfic, tota expresió
expresió artística i tota manifestació cultural, de quasevol
tipus, han de ser situades en el seu àmbit històric, i, també,
resaltem el seu pensament de que és necessari un mètode d'anàlisi
únic, basat en la teoria semiòtica regit per codis i al marge
d'interpretacions idealistes o metafísiques. Eco defensa, en la seva obra La estructura ausente, que tot fenòmen cultural és un acte de comunicació que es pot explicar amb els esquemes comunicatius. S'ha de reduir l'estructura de l'acte a un nivell elemental(el pas d'informació entre 2 elements), ja que, així, s'evidenciarà la comunicació i podrem crear un model comú exemplar útil per a qualsevol nivell de complexitat per tal de poder estudiar tots els fenòmens culturals d'aspecte comunicatiu.
Podem
veure la importància que li dona a la semiòtica amb l'exemple de
que pensa que és l'única disciplina que ens permet veure com ens
manipulen els mitjans de comunicació, ja que treu a la llum allò
ocult que s'amaga a les imatges i actes comunicatius.
El nombre de la rosa és una
obra molt reconeguda d'Umberto Eco on és present la intertextualitat
en tot moment. Es tracta d'una novela històrica de misteri
ambientada en l'ambient religiós del segle XIV i es narra
l'investigació realitzada per el frare Guillermo de Baskerville i el
seu deixeble Adso de Melk sobre una sèrie de crims que succeixen a
Apeninosligures.
La
història es situa a l'Edat Mitjana, concretament, l'hivern de 1327,
sota el papat de Jua XXII. Guillermo de Baskerville i Adso de Melk
arriben a l'abadia benedictina famosa per la seva biblioteca amb
estrictes normes d'accés on han d'organitzar una reunió amb
diferents membres de la comounitat eclesiàstica. Però la celebració
de la reunió es veu amenaçada per una sèrie de morts, que els
monjos, en concret, Jorge de Burgos, consideren que segueixen la
pauta d'un passatge de l'Apocalipsis.
Els dos protagonistes intenten resoldre el misteri i, finalment,
descobreixen que les morts giren entorn de l'existència d'un llibre
enverinat: el segon llibre de la Poètica
d'Aristòtil. Umberto Eco, mitjançant aquesta història, enfronta el
mètode científic del frare Guillermo amb el fanatisme religiós
representat per Jorge de Burgos.
Destaquem
que a l'obra, a part dels personatges principals(Guillermo de
Baskerville, Adso de Melk i Jorge de Burgos), i d'altres més
secundaris, hi apareixen diferents personatges històrics com
Ubertino de Casale, Michele de Cesena Brnardo Gui, Bertrando del
Poggetto o Jerónimo de Cafa.
El
títol de l'obra provisional va ser L'abadia del delicte,
però va ser canviat per El nombre de la rosa
per no centrar tota l'atenció en l'intriga policíaca de la trama.
Per l'autor, la figura simbòlica de la rosa està tan plena de
significats que faltava de significat final, però això responia a
la seva idea del que el títol havia de confondre les idees, no
regimentar-les. El llibre tanca amb "de la rosa solo queda el
nombre desnudo", un vers de l'obra de Bernardo Morliacense(segle
XI).
Com
a referents de l'obra es destaca a Jorge Luis Borges, Guillermo de
Ockham i Arthur Conan Doyle.
Pel
que fa a l'intertextualitat de l'obra es destaca el tribut a
Simplicio(de Dialeg
sobre els principals sistemes del món de
Galileo Galilei) representat per Adso, el qual, també, té gran
semblança amb Watson, el fidel company de Sherlock Holmes, en El
nombre de la Rosa representat
per Guillermo de Baskerville, en els llibres de Arthur Conan Doyle.
El protagonista utilitza el mètode científic i el raonament
deductiu igual que fan els persontges principals de Sherlock Holmes
per a resoldre els misteris de la novela. A més a més, el
personatge de Guillermo es diu que pot ser inspirat amb Guillermo de
Ockham, un filòsof anglès pioner del nominalisme, l'epistemologia i
la filosofia moderna. D'altra banda, també es destaca la presencia
de Jorge Luis Borges a la novela d'Eco on hi diferents elements que
recorden a l'obra de l'escritor argentí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada