dimecres, 19 d’octubre del 2016

Bandes sonores i emocions

Explicar les emocions que desperten 10 bandes sonores. Argumentar les raons científiques partint de la taula del total d’atribucions segons els rangs de Friedman ( Article emocions associades a la música).

Al escoltar una peça musical se'ns desperten emocions, les quals poden coincidir amb les intencions del compositor o no. La música té diferents efectes neurofisiològics i emocions, les quals són estats afectius que es produeixen d’una manera brusca i que trasbalsen tot el psiquisme, és a dir, desequilibren el to psíquic general, fet que fa que sovint provoquin reaccions orgàniques. Són més intenses que els sentiments però no tan duradores i sol considerar-se l’antagonista de la raó.
Aquestes emocions poden dividir-se entre hedòniques (agradables o desagradables) i d'activació (calma o excitació).
Totes les peces evoquen unes emocions o unes altres segons la seva composició, la seva interpretació i la seva gravació. Elements que influeixen són la melodia, el ritme, l'harmonia, l'estil, el temps, el volum, el tema, la cadència, els instruments, la duració...

A continuació hi ha 10 bandes sonores de 10 pel·lícules diferents on hi he analitzat quines emocions genera la música.


La Teoría del Todo - https://www.youtube.com/watch?v=n2-roY7Zqi4
Aquesta és l'última escena de la pel·lícula La teoría del todo que narra la vida del físic Stephen Hawking i la seva dona, on es veu l'evolució de la seva malaltia i com la viuen ell i el seu entorn. La banda sonora de la pel·lícula és una composició de Jóhann Jóhannsson i, aquesta última cançó, s'anomena Arrival of Birds.

La música, en aquesta escena, s'inicia després de que Hawking, ja amb la malaltia avançada, i la seva dona pronunciïn les últimes frases de la pel·lícula on fan referència a lo que hemos hecho referint-se als seus tres fills que juguen feliços pel jardí. Comença alhora que la succecció d'imatges que formen un feedback cap al passat del físic. Les emocions que se'ns desperten, o almenys a mi, amb la combinació de les imatges i la música són, pel que fa a nivell d'activisme, relaxades, però a nivell d'hedonisme penso que hi ha una barreja entre emocions agradables i desagradables. Això és degut a que es tracta d'una peça musical clàssica on hi ha piano i una orquestra de corda, d'un ritme lent, que puja la intensitat de volum en moments àlgids i provoca una gran emotivitat que, a més a més, combinada amb les imatges genera emocions com la tranquil·litat, l'amor, l'agrad, però també nostàlgia, tristesa i una certa frustació de visualitzar el passat sense tenir la capacitat de tornar a viure'l. Penso que la nostàlgia és l'emoció que se'm desperta amb més força perquè per a mi és una barreja d'alegria i tristesa, ja que es produeix quan enyores alguna cosa que et fa feliç, que ets feliç recordant aquells moments i, també, sents tristesa per no poder reviure'ls, per sentir-los lluny de tu o que ara són fora del teu abast. En el cas de la pel·lícula, Hawking és feliç en el present per tot el que té, però deixa un regust de nostàlgia pel que fa al seu passat a nivell de salut física.





També es tracta de l'última escena d'una pel·lícula, en aquest cas, Amelie, on es veu, finalment, que el seu amor la va a buscar a casa seva. La música que se sent de fons s'anomena Le valse d'Amelie composada per Yann Tirsen.
En la mateixa escena escoltem la mateixa cançó interpretada de dues maneres diferents: La primera, més lenta, interpretada amb piano, sona quan la protagonista està sola a casa i trista, on diferents coses li recorden al noi que estima; sona fins que es para de cop quan sona el timbre de la casa i apareix ell. En aquest moment, les emocions que es generen a l'espectador són relaxades i desagradables, com la tristesa i la frustració.

D'altra banda, el segon moment de l'escena quan reapareix la cançó és quan la parella s'ha reconciliat i es veuen imatges de diferents personatges de la pel·lícula, fent diferents coses, i la parella amb bicicleta pels carrers de París, suposant el final de la pel·lícula. En aquest cas, la música s'interpreta bàsicament per una acordió, entre d'altres, i és interpretada amb més intensitat i ritme provocant, així, amb relació a les imatges, emocions agradables i vigoroses com entusiasme, alegria, satisfacció... mostrant-nos un final feliç a la història del film.







És la primera escena de la pel·lícula Shrek, la qual comença amb les il·lustracions d'un conte de fades, que parla de la història d'una princesa que està tancada en una torre esperant al seu príncep blau, que es combina amb una música (present en més parts de la pel·lícula) la qual transmet amor, tranquil·litat, fantasia... ja que es tracta de la narració d'una història d'amor i final feliç. Però de sobte, quan canvien les imatges i apareix la mà d'un ogre que arranca la pàgina del llibre que s'està llegint canvia completament l'ambient i les emocions que es transmeten a l'espectador. Volent mostrar, també amb personatges fantàstics, però fent referència a que les històries de princeses i prínceps són irreals i idealitzades, ens comença a introduir al nou personatge, l'ogre Shrek totalment oposat als contes de fades, trencant tots els estereotips Disney. La música que comença a sonar és la titulada All Star d'Smash Mouth, una cançó de rock on hi escolem guitarres elèctriques, baix, bateria i la veu solista masculina gens clàssica. Aquesta segona música i en aquest context ens genera emocions agradables i vigoroses com sorpresa, satisfacció, alegria, vigor i altesa, les quals se senten més intenses a causa del contrast de les imatges i to de la música anterior.





Aquesta és l'última escena de la pel·lícula Las crónicas de Narnia i el Príncipe Cáspian una de les de la saga Las crónicas de Narnia, on els personatges principals, els quatre germans, que es troben al món fantàstic de Narnia tornen cap al món real al què pertanyen, després de despedir-se dels habitants d'allà. La música que sona és The call de Regina Spektor, però abans sona una música clàssica d'estil èpic, la qual és present al llarg de la pel·lícula que ens transmet plaer, tranquil·litat, certesa, amor... Però després comença The call la qual ens transmet una barreja d'emocions que es combinen amb les citades abans amb tristesa i nostàlgia, ja que han d'abadonar Narnia i els seus amics que hi habiten. En aquest cas, també juga un paper important la lletra de la cançó la qual diu tornaré quan tu em cridis, no fa falta dir adéu; només perquè tot estigui canviant no vol dir que mai hagi sigut així; tria una estrella sobre l'obscur horitzó i segueix la llum, tornaràs quan tot hagi acabat, no fa falta dir adéu; ara estem de tornada al principi, no significa que hagis d'oblidar, deixa que els tus records creixin més i més forts. Aquesta lletra acompanya a la perfecció el què està succeint en aquest tros de la pel·lícula, ja que els germans han de tornar al seu món, però que no es tracta d'un adéu, sinó d'un a reveure.







Tant en una escena com a l'altre, escoltem la mateixa música, es tracta de la famosa banda sonora de la pel·lícula Jaws(Tiburón). És una composició de John Williams la qual és present en tots els moments de la pel·lícula en els que apareix el tauró. És una música que va augmentant el tempo, comença lent i ràpidament s'accelera. Té la intenció i transmet emocions desagradables i vigoroses com l'aversió, el dubte i sobretot la tensió, ja que transmet a l'espectador que s'acosta una perillosa amenaça que pot causar algun mal i, per tant, també genera por. La música instrumental d'aquesta banda sonora juga un paper molt important en aquesta pel·lícula, ja que, tot i que en algunes escenes hi ha moviment i crits de gent, no ens ensenyen el tauró directament, però només al escoltar aquesta melodia sabem que pot aparèixer en escena i ja genera les emocions citades sense que hagi succeÏt encara la desgràcia a l'aigua del mar d'unes platges suposadament tranquil·les com les de qualsevol platja que anem, però que, en aquest cas, estan amenaçades per un depredador marí.









La cançó que sona en aquesta escena de la pel·lícula Boyhood s'anomena Hero i es del grup Family of the Year. Les imatges que hi veiem són les d'un viatge en cotxe d'un noi jove que marxa de casa, ja que marxa a la universitat i va a viure a la residència d'aquesta. Les emocions que es generen a l'espectador són, a nivell d'activisme, relaxades com tranquil·litat. D'altra banda, és una cançó molt emotiva i també desperta nostàlgia i melancolia, ja que es tracta d'un moment en què el noi canvia la seva manera de viure i deixa enerere la família per viure sol i ser més autònom a la universitat. La lletra de la cançó juga un paper important perquè acompanya molt bé les imatges: deixa'm marxar, no vull ser el teu heroi, només lluitar com qualsevol altre; vull caminar com qualsevol altre; podem tenir secrets dels nostres somnis americans, són un nen com qualsevol altre.






Es tracta de l'escena final de El legado de Bourne on es veuen les imatges del protagonista i la noia en un vaixell el qual es dirigeix cap a un destí incert (que l'espectador no coneix). La banda sonora de la pel·lícula és una composició de James Newton Howard i aquesta peça, que sona en aquesta escena, ens transmet emocions, des del punt de vista d'activisme, vigoroses i, des del punt de vista d'hedonisme, agradables com són el vigor, la sorpresa, l'entusiasme, el valor i l'altesa. Ens genera la sensació de què les aventures del protagonista no han acabat en aquesta pel·lícula i que l'acció encara no ha cessat.






 


La banda sonora que acompanya la pel·lícula Los Chicos del Coro és una composició de Bruno Coulais i són les peces que el professor, protagonista del film, compon i fa cantar als nens de l'orfanat i centre de menors a qual treballa com a vigilant, ja que crea un cor de música per entretenir els nois. Alhora són les cançons que sonen al llarg de la pel·lícula.
Les dues escenes que es veuen als links van seguides i són el final de la pel·lícula. A la primera, el protagonista és acomiadat del centre per no compartir la normativa tant autoritària que apliquen i es dirigeix cap a la sortida pensant que els nens no l'aniran a despedir a causa de la por a ser castigats pel director, però de sobte veu el terra ple de boles i avions de paper amb escrits que surten de la finestra que té a dalt i unes mans que li diuen adéu. Alhora és quan comença a sonar la música, mentre el professor amb veu en off narra els seus pensaments, la cançó que se sent és una de les quals ell els va ensenyar. Les emocions que es desperten són tranquil·les i relaxades, però molt nostàlgiques i una mica tristes, tot i que els nens s'acomiaden d'ell tot i que les normes no els hi permeten i ho fan d'una manera molt especial i, això, amb la música que és alegre desperta entusiasme, satisfacció, alegria i valor.

L'escena que segueix és la que el protagonista agafa l'autobús per marxar i acaba emportant-se un dels nens amb ell, que sempre esperava que el vinguessin a buscar-lo un dissabte el qual aquell va ser el definitiu. Les emocions que es desperten són sorpresa, entusiasme, alegria, satisfacció, tranquil·litat, alleujaement, tendresa...








La cançó famosa de la banda sonora de l'opening de la pel·lícula Pulp Fiction s'anomena Pumpkin and Honey Bunny de Dick Dale & His Del-Tones. La cançó comença a sonar després de que una parella treu dos pistoles en mig d'un bar i amenacen als que hi ha dins. La imatge es "pausa", sona la música i surten els crèdits de l'inici del film. La música és d'estil surf, rockabilly, soul i funcky(la de tota la banda sonora en general) i aquesta cançó ens fa sentir emocions agradables i vigoroses: activitat, altesa, vigor, sorpresa, alegria...









Aquesta és l'última escena de la pel·lícula El laberinto del Fauno on hi sona la cançó Nana de Mercedes composta per Javier Navarrete, una cançó lenta, gairebé només instrumental on de tant en tant se sent la veu d'una noia, però sense tenir lletra. En aquesta escena, mor la protagonista i mentre està entre la vida i la mort somia amb el món en el qual s'endinsa quan entra al laberint acompanyada per fades i per un fauno on el seu pare és el rei, mentrestant la seva mare plora la seva pèrdua. Les emocions que provoca la combinació de so i imatge són relaxades i desagradables com la tristesa, l'esgotament... alhora que també genera tranquil·litat.




Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)