Síntesi històrica sobre les funcions de l'art i el paper de l'artista en societat

Síntesi històrica sobre les funcions de l'art i el paper de l'artista en societat

Fins que s'inventa la fotografia(s. XIX), la imatge era propietat dels artistes, fonamentalment els pintors i els arquitectes. 

La consideració social de l'artista al llarg de la història

A l'antiguitat i l'edat mitjana l'art era comsiderat una activitat artesanal i els artistes tenien poca rellevància social. Va ser al segle XV, a l'inici del Renaixement, quan es va reconèixer el caràcter intel·lectual de l'activitat artística i es va consolidar la figura de l'artista.

L'obra d'art: valor estètic i valor funcional

Al llarg de la història hi ha 3 situacions entre estètica i funció:

1 – Oposició total entre bellesa i funció (fins hi tot, per alguns antics teòrics, la inutilitat era premissa de bellesa). Un exemple en seria una estàtua de l'Antiga Grècia.

2 – Bellesa i funcionalitat com a conceptes diferents, però compaginables. Bellesa com a alguna cosa afegida a la funcionalitat. Per exemple, una casa que fa la funció d'habitatge, però alhora és bella.

3 – Identificació, quan bellesa i funció s'unifiquen i una implica l'altra. Un exemple seria un aqüeducte on les pròpies corbes són necessàries per a la funció, des del punt de vista arquitectònic funcional, i alhora creen sensacions, bellesa.

Els fets històrics condicionen l'activitat creadora, la funció de l'art i el paper de l'artista a la societat. A cada canvi tècnic hi correspon un avanç històric i alhora innovacions en les formes artístiques i en la relació de l'artista amb la societat.

Les funcions de l'art són canviants i el catàleg d'aquestes és referencial, ja que, cada obra, fora del seu context té una validesa diferent. A més a més, les funcions de l'obra d'art emanen de la intenció de l'artista i, també, de l'espectador que té una part activa a l'obra.

A continuació tenim una síntesi de cada un dels períodes històrics on s'explica en quin punt evolutiu estava l'art en aquell moment (quina era la funció, el paper de l'artista...) des de les comunitats paleolítiques fins a les vanguardes:

Comunitats paleolítiques

Les pintures prehistòriques tenien un caràcter màgic-religiós que tenia la finalitat d'atreure la caça y alhora, en alguns casos, també feia la funció de guia anatòmica dels animals. Aquest caràcter, ha estat associat a l'art des dels inicis de la modernitat, ja que les institucions religioses han tingut un paper determinant en la creació al llarg de la història i ha sigut un element comú a totes les civilitzacions.

Al paleolític, l'artista tenia un paper de xaman, d'home religiós. I, pel que fa al valor estètic i al funcional, la forma seguia la funció, la bellesa no era intencionada.

En aquest període, van ser capaços de buscar elements a la terra per deixar constança i perdurar en el temps. Pot ser que en primera instància no es dibuixés amb cap simbologia expressa, però en veure-ho des de la perspectiva actual és inevitable extreure'n algun significat simbòlic.

Neolític

Aquest període és en el qual els homes i comunitats deixen de ser nòmades per a assentar-se i va suposar, també, el naixement del que s'anomena la revolució de l'agricultura, la divisió del treball, l'aparició de l'oci i una major complexitat de pensament.

Igual que al paleolític, es continua amb la funció màgica-religiosa utilitària de l'art. D'altra banda, la figura de xaman és substituïda per l'artista-artesà: aquesta nova societat dóna lloc a l'aparició d'arts menors com l'alforria, sastreria... embrions de l'art popular.

  

                                                          

Primeres societats urbanes

L'artista-artesà aparegut al neolític era un ser anònim al servei de les classes privilegiades (nobles i església).

La funció de l'art era religiosa, d'exaltació del poder de reis i faraons en una societat teocèntrica.

Món antic: Grècia

El desenvolupament del comerç va suposar l'aparició de la burgesia mercantil que va fer sorgir nous valors, com per exemple, l'individu com a pes a la societat. Va suposar l'evolució d'una cultura teocèntrica a una d'antropocèntrica. A més a més, al sumar, també, el nou valor de democràcia apareix el valor social de l'artista. D'altra banda, lligat al caràcter antropocèntric comença a tenir importància el concepte de bellesa, el valor estètic de l'art.

La funció de l'art es religiosa. Relacionada amb la mitologia i l'exaltació de la polis (art de propaganda).

 

Món antic: Roma

Dins d'una cultura teocèntrica que rendeix culte a l'emperador i als déus, l'art té una funció de propaganda política, per tant, l'activitat artística és utilitària i està al servei del sistema polític (per tant, l'artistia és anònim i està al servei de l'Estat) i, a més a més, representa els ideals estètics.

Edat mitjana

L'artista és anònim i considerat artesà a l'Edat Mitjana, una societat jerarquitzada on l'església ostenta el patrimoni de la cultura i l'espiritualitat.

A l'alta edat mitjana els artistes estaven al servei de l'església a la seva concepció doctrinal apocalíptica, és a dir, la funció de l'activitat artística era religiosa i didàctica. D'altra banda, a la baixa edat mitjana l'artista fa la funció d'un ofici lligat a un gremi.

             

Renaixement

Al Renaixement, l'artista es va independitzant del gremi i treballarà al servei de la cort (mecenatge), sortirà de l'anonimat i adquirirà prestigi. A més a més, augmenten les possibilitats de producció.

L'art té funció religiosa(al servei de la cort papal) i profana(al servei de la noblesa i l'alta burgesia).

Hi ha un retorn a l'antiguitat clàssica i la mitologia. I l'antropocentrisme dominarà la cultura de l'època.

Segle XVI fins al 1789: Manierisme, Barroc i Neoclassicisme

Es tracta d'un període absoluta on sorgeix una crisi religiosa (Reforma i Contrareforma). Es consolida l'Estat modern amb el concepte de política de masses i l'art compleix la funció d'aparell de propaganda política i religiosa, és a dir, l'artista està al servei de l'església i l'Estat, per tant, els clients de l'art són el clergat i la noblesa.

  

  

Fi del segle XVIII-XIX. Triomf de les revolucions burgeses

L'artista s'aparta de l'academisme, ja que amb el triomf de la burgesia l'allibera del mecenatge de l'Església i de l'Estat absolutista, per tant, adquireix independència, però ara depèn de les noves lleis del mercat.

L'art és considerat com un bé social i els museus són els nous temples de l'art, el qual té nous camins de creació: L'art per l'art.

Amb l'aparició de la fotografia i el cinema es va substituir la funció representativa de la realitat de l'art i, per tant, ara aquest buscava nous camins per a la creació. L'artista vol trencar amb els límits de la naturalesa, el pas del temps que anul·la sense parar el que som. Sorgeix la idea que l'art és més estable i durador que la memoria, que fixa una impressió. D'altra banda, l'artista manifesta a través de la seva obra el que porta dins, el món desconegut del que sent, imagina i somia; vol fer visible aquell món invisible que tenim en la nostra ment o en el nostre cor, fixa una expressió.

  

  

El repte de les vanguardes

L'artista es divorcia de la societat i corre el perill de quedar-se marginat, però adopta una posició provocativa i es converteix en artista capficat a la recerca de la seva raó de ser: l'activitat artística es converteix en un art-creació d'alt contingut conceptual i subjectiu, l'expressió s'aprecia tant en les formes com en el contingut.

L'art vol créixer amb el triomf de la llibertat d'expressió i es crea un llenguatge nou que per primer cop escandalitza la societat.