TEMA 7

Fes click per obrir el link:

Pàgina TEMA 7 amb totes les entrades(activitats)

Projecte educar la mirada

ACTIVITAT DE CREACIÓ: Elaborar un projecte que tingui com a objectiu "educar la mirada"

PROJECTE EDUCAR LA MIRADA

Una imatge és un dels mitjans de representació d'avui en dia. Vivim en una societat dominada per les imatges, des de la televisió i la publicitat. Hem d'aprendre a llegir aquestes imatges i analitzar-les cap a contextos més àmplis i en relació amb altres relats que interpreten aquesta realitat, per tant, es tracta d'una feina educativa de primer ordre, ja que s'ha d'aprendre a anar més enllà del què veiem a simple vista, hem de ser crítics i no quedar-nos amb allò superficial que està replet d'estereotips que generen la fragmentació de la societat.

Els projectes d'educar la mirada tenen com a objectiu diferenciar entre veure i saber, plantejar la necessitat de treballar i debatre la representació visual en el seu estatus de veritat.

Es tracta d'indagar sobre aspectes visuals de la cultura, tecnologies... reflexionar sobre com actuem respecte el món audiovisual i el llenguatge de les imatges.

S'educa la mirada en dues direccions: què significa ensenyar a mirar en la vida contemporània saturada d'imatges i a l'escola on s'han de crear espectadors crítics, que entenguin les prespectives de representació: entendre la imatge, analitzar-la més enllà de qui l'ha creat, perquè i en quin context.

PROJECTE EDUCAR LA MIRADA

Introducció (justificació de la proposta i context de la mateixa)

La meva proposta és la realització d'un document audiovisual que mostri les diferències entre els infants i els adults respecte els prejudicis i estereotips. Els nens durant el període de socialització van adaptant-se i interioritzant els elements socioculturals del seu entorn, és per això, que si que aquest està replet d'estereotips i adults que prejutjen sense conèixer això és el què aprendran els infants. S'han d'erradicar tots els potenciadors dels estereotips per tal de que des de ben petits(quan no tenim prejudicis) creixem en un entorn lliure de prejudicis i, d'aquesta manera, aconseguir un futur on la societat sigui desfragmentada i desetiquetada, on no es prejutja a ningú ni se li atorga una imatge prefabricada a patir de generalitzacions.

Són els adults els que tenen més prejudicis i són els que han de deixar-los de banda perquè els infants no els adoptin, tractant d'imitar-los, ja que els petits còpien tot el que veuen dels grans.

Objectius secundaris

Eliminar els estereotips amb connotacions negatives, no jutjar sense conèixer.

Crear una futura societat lliure d'estereotips fent que els infants creixin sense prejudicis.

Evitar que els adults transmetin estereotips als infants.

Públic destinatari (descripció)

Adults(per tal de que no transmetin estereotips ni la costum de prejutjar als nens).

Imatge o imatges de suport

S'utilitzaran les imatges(vídeo) d'un experiment que mostrarà com els nens no tenen cap mena de prejudicis en contraposició en com els adults sí, posant-los en situacions on hi ha diferents persones(de races, socials, culturals, edats...) tant als nens com als adults, però per separat. Es tracta de veure com interactuen entre elles i després fer una roda de preguntes on els diferents testimonis parlin de com s'han sentit i mostrant als adults les declaracions dels nens, fent que els adults s'adonin de la gran quantitat de prejudicis que tenen a diferència dels infants, fent-los recordar que ells també han sigut nens sense cap mena de prejudicis i que per culpa de la societat en la que han viscut des de petits n'han adquirit. El missatge que es vol transmetre és que ara els adults són la societat i els nens aprendran d'ells, i si els adults es comporten infuenciats pels estereotips, els nens acabaran fent-ho també. Per tant, s'han deixar enrrere els estereotips del món adult perquè creixi una nova societat adulta futura sense prejudicis.

Activitat de síntesi: sociologia de la imatge

ACTIVITAT DE SÍNTESI: A partir dels materials d'aquest tema, elabora una síntesi sobre la vigència d'estereotips en la societat actual.

SOCIOLOGIA DE LA IMATGE

Un esterotip, segons la Real Académia Española, és una imatge o idea estructurada i aceptada comunment per un grup o societat amb caràcter immutable com representativa d'un determinat col·lectiu. Es forma a partir d'una concepció estàtica(creences fixes) sobre les característiques generalitzades dels membres d'una comunitat. N'hi ha de tipus social, cultural o racial i, fins i tot, religiós.

L'ús d'aquests termes(els estereotips) està associat a una simplificació sobre comunitats o conjunts de persones que comparteixen unes característiques determinades. Es tracta de representacions mentals poc detallades que tendeixen a enfocar-se as defectes del grup. Es construeixen a partir de prejudicis que no s'exposen a l'experimentació(jutjar sense saber ni experimentar), i a vegades no són fidels ni al bagatge d'identitat del grup al qual està lligat.

Els estereotips, normalment s'utilitzen en un sentit negatiu, són creences que limmiten la creativitat i que només es poden combatre mitjançant el raonament i l'experimentació.

Es tracta d'images estàtiques i que perduren del passat i fan referència a grups racials, prediccions de comportament basades en les classes socials o la riquesa. Ofereixen una visió de la societat i el món fixe i superficial que potencien la fragmentació i la desigualtat.

Vivim en una societat fragmentada i etiquetada per culpa de prejudicis i estereotips(sobretot negatius respecte cultures, grups socials, races...) on l'educació hauria d'educar la mirada dels estudiants per tal de combatre la generalització negativa, mitjançant informació objectiva i proporcionant ajuda per aprendre a jutjar de manera crítica i amb fonaments a partir de l'experimentació i el coneixement.

Es potèncien els estereotips, en gran mesura, en els mitjans de comunicació on s'hauria d'informar objectivament i sense potenciar pensaments estereotipats als receptors. Això succeeix igualment al cinema, a la televisió, a la publicitat, el llenguatge...

Aquest últim, el llenguatge, conté expressions i conceptes comuns que comporten connotacions estereotipades, moltes de les quals fan referència a grups tradicionalment excluits i discriminats. S'hauria d'actualitzar el llenguatge utilitzat, sobretot en els mitjans de comunicació. Un exemple, és que fins fa molt poc, la paraula "gitano" al diccionari de la RAE tenia accepcions que definien el terme com una persona dolenta, lladre, etc., definicions totalment estereotipades i prejudicis que deriven de generalitacions; però que haurien de desaparèixer, sobretot, en plataformes tan importants com és la RAE, ja que suposa un reforç de les connotacions negatives en vers diferents col·lectius i crea postures a partir d'una extrapol·lació de prejudicis.

D'altra banda, també, trobem diferències en el llenguatge pel que fa al gènere masculí i femení, ja que hi ha més referències genèriques masculines, funcions i professions... Fet que pot potenciar la desigualtat de gènere, ja que s'ha de tenir en compte tant els homes com les dones.

La publicitat vol reflexar la realitat i es serveix dels estereotips per fer-ho, però de la mateixa manera que els plasma els reforça encara més, enfocant productes i serveis per a un tipus de gent concreta(els estereotips són una ajuda estratègica molt eficaç, ja que fa que el públic capti el missatge més ràpid perquè reconeix fàcilment el que se li mostra) i allunyant-los dels que no es considera que els consumiran o utilitzaran. Actualment, el creatiu publicitari es troba amb el conflicte de que ha de respondre a les exigències de la campanya i alhora tenir en compte les sensibilitats socials sobre els fets del concepte creatiu.

Durant les últimes dècades s'ha analitzat la imatge estereotipada de la dona a la publicitat.

Als anys 80, Maria Luisa Balaguer identifica 5 tipus de dona a la publctat espanyola: la de la casa, la treballadora, la bella(objecte), la inferior a l'home i la dona valor associat a un producte.

Identifica 4 prototips d'home en la publicitat espanyola: l'executiu, l'home de casa, l'home amb fills i l'home conquistador. Segons Balaguer, als anys 80 encara hi ha vigent el model del patriarcat on la dona només te la possibilitat de rubtjar el que se li ofereix l'home, no té possibilitat d'iniciativa en proposar alguna cosa.

A l'inici del nou segle, les investigacions es mostren més optimisten respecte el tractament de la dona a la publicitat espanyola: s'estan configurant nous estereotips aplicables a les dones amb una visió més posititva i no desgradant. El rol femení es caracteritza per: tenir més funcions al anunci, la dona és més forta i seura, treballa i ocupa llocs de responsabilitat, pren l'iniciativa, home i dona col·laboren amb feines de la casa, té una bellesa més natural i real(encara que perdura l'idealització en els anuncis de cosmètics, perfums...).

Les administracions públiques han elaborat intruments pel tractament de questions de gènere en publicitat com el Manual de publicitat administrativa no sexista, el decàleg per identificar el sexime en la publicitat, el manual d'informació de gènere del grup RTVE...

Els rols de gènere en publicitat han evolucionat sensiblement, passant del model patriarcal(masclista) a un altre de més igualitari on la dona és mes independent i capaç; i l'home s'ha feminitzat i endolçat en alguns dels atributs.

Estereotips i estratègies per combatre'ls

ACTIVITAT DE COMPROVACIÓ: proposa 5 estereotips diferents dels que s’han tractat a classe, amb les seves estratègies per a combatre’ls.

Un esterotip, segons la Real Académia Española, és una imatge o idea estructurada i aceptada comunment per un grup o societat amb caràcter immutable com representativa d'un determinat col·lectiu. Es forma a partir d'una concepció estàtica(creences fixes) sobre les característiques generalitzades dels membres d'una comunitat. N'hi ha de tipus social, cultural o racial i, fins i tot, religiós.

Aquests són uns exemples:

PIJOS

Aquesta paraula ha existit a Espanya des de fa dècades i fa referència a persones amb molts diners que se'ls gasten amb oci i coses innecessàries. Tot i això, avui en dia s'han sumat a aquest grup una gran quantitat d'imitadors, que encara que no tenen masses diners, intenten aparentar-ho. Tendeixen a seguir modes i només centren l'atenció a les aparences, volen tenir una presència impecable.

Pel que fa al vestuari masculí és característic el pantaló de pinces o els texans planxats, casima de ratlles, jersei de llana sobre de les espatlles amb les mànigues lligades al pit, mitjons amb figures geomètriques i mocasins, i pentinat amb gomina. El vestuari femení s'encamina cap a les bluses vaposores o camises, faldilla o texans ajustats, blasers, mocadors de seda, polseres, anells... Tant els homes com les dones utilitzen complements com ulleres de sol, rellotjes, utilitzen cotxes de marques determinades(se'ls identifica per les marques)...

Activitats que s'associen a aquest estereotip són el tennis, el paddle... gèneres musicals com el pop.

Pel que fa a la seva ideologia, no és uniforme, és conformista davant del que succeeix a la societat.

PERROFLAUTES

Aquesta paraula ha estat utilitzada per fer referència a persones amb una estètica i forma de pensar similar als hippies dels anys 60 i 70 i, també, a aquelles persones que han protestat contra polítiques neoliberals dels governs a partir de les crisis.

Al inici, s'utilitzava per parlar d'aquells que tenien pocs recursos i vivien al carrer i portaven robes descuidades i es guanyaven la vida amb la caritat, com fent de músics del carrer.

Actualment, s'associa a joves amb ideologia política incorformista i preocupats per temes com la globalització, el canvi climàtic, la biodivrsitat, la llibertat d'expresió, els drets individuals, etc. Els mitjans de comunicació cataloguen com a perroflauta tots aquells que acudeixen a manifestacions i actes reivindicatius, de manera despectiva.

CANIS o CHONIS

A Espanya s'utilitza aquest terme, però a altres països hi ha paraules diferents que equivalen al mateix estereotip com flaites, ñeros, tukis...

Fa referència a persones joves de classe mitjana-baixa que busquen viure el present sense pensar ni preocupar-se pels demés i no tenen cap interès per la cultura, la feina, la política... S'utlitza indistintivaament per parlar de persones de classe baixa amb poca cultura, narcicistes i agresives; o amb interés només per anar de festa(discoteques, raves, "botellón"), que només els interessa l'oci, i tendeixen a ser violents i consumir drogues toves. Són ignorants i es caracterizen per donar importància al seu aspecte físic i alta estima per a ells mateixos.

Els seus interessos són la música de discoteca d'estil reggaeton, disco..., la festa, el gimnàs, lligar...

La seva manera de vestir tendeix a tenir uns trets característics com, en els nois, cabell curt, ulleres de sol, gorra, roba informal(xandall, bambes) i complements com anells i collarets d'or o plata; i, en les noies, roba molt ajustada, atrevida, informal, molta visuteria i molt maquillatge.

Es relaciona amb tendències violentes, consum de droga, però no es pot generalitzar. S'utilitza de forma negativa per parlar de narisistes, ignorants i relacionats amb la delinquència.

EMOS

Prové de l'Emotional hardcore music. Es popularitza a la primera dècada dels anys 2000, però als anys 80 neix com un derivat de l'estil musical punk hardcore americà.

Fa referència a persones joves amb visió negativa o dramàtica de la vda i que solen mostrar-se pessimistes i com a víctimes d'una societat creada pensant més en el capital i els interessos privats que s'oblida de les persones i les seves necessitats verdaderes. Es tracta de gent pacífica, però que han tingut detractors que els qualificaven de superficials, generadors de baralles. Són ments inconformistes i pessimistes, es preocupen per l'aparença, però estan en contra de les modes, es pregunten pel sentit de les coses.

Se'ls caracteritza per un vestuari fosc, piercings, bambes, munyequeres, sudaderes... amb cabell engominat i llarg que cobreix part de la cara. Se'ls relaciona amb uns grups de música específics com blackveilbrides, bring me the horizon, alesana, escape the fate, asking alexandria...

HIPPIES

Sorgeixen als anys 60 a EUA, influits per les injustícies de la guerra del Vietnam. Posteriorment, s'expandeix per tot el món i suposa una gran influència per tota una generació de joves.

La manera de vestir es caracteritza per roba de colors intensos com ponxos, cintes de cabell(llargues cabelleres), bolsos de tela, complements fets a mà...

Fugen de la violència i problamen la pau i l'amor entre les persones amb el pensament d'igualtat, tenen idees anarquistes.

Volen experimentar, viure la vida intensament i amb harmonia amb la naturalesa. Busquen una vida natural i allunyada de la societat consumista. Als anys 60 van recórre als plaers corporals i les drogues.

ESTRATÈGIES

Com s'ha dit anteriorment, un esterotip és una imatge o idea estructurada i aceptada comunment per un grup o societat amb caràcter immutable com representativa d'un determinat col·lectiu.

L'ús d'aquests termes(els estereotips) està associat a una simplificació sobre comunitats o conjunts de persones que comparteixen unes característiques determinades. Es tracta de representacions mentals poc detallades que tendeixen a enfocar-se as defectes del grup. Es construeixen a partir de prejudicis que no s'exposen a l'experimentació(jutjar sense saber ni experimentar), i a vegades no són fidels ni al bagatge d'identitat del grup al qual està lligat.

Hem parlat d'estereotips socials(hippie, cani, emo...), però també n'hi ha de culturals i racials, ja que també s'atribueixen unes característiques generalitzades als "espanyols", als "argentins", "xinesos"... aquests, a vegades només serveixen per discriminar i atacar.

Des del meu punt de vista, una de les estratègies per revertir-los és l'educació on s'ha de parlar de la manera més objectiva possible per tal de que els estudiants desenvolupin el seu propi pensament; sense estereotips, ja que aquests potèncien els pensaments negatius sobre cultures, grups ètnics...

Els mitjans de comunicació haurien de tractar la informació de la mateixa manera, objectivament, ja que aquests creen pensaments als receptors. En el cinema, la prensa, la televisió, la publicitat... hi ha estereotips presents en tot moment, els quals s'haurien de deixar de banda per tal de crear una societat objectiva, ben informada, sense prejudicis, on el ciutadà forma la seva propia manera de pensar sobre els demés a través de l'experimentació.

És important que les persones es coneguin entre elles per tal d'eliminar estereotips, perquè hi ha la possibilitat de prendre consciència de que la percepció que es tenia era incorrecta. Hem de conèixer per tal d'eliminar la generalització negativa, els estereotips. D'aquesta manera aconseguirem desfragmentar la societat que està etiquetada i separada pels estereotips.

La imatge digital al videojoc: realitat versus virtualitat

La realitat virutal. El neixament d'una nova narrativa. (https://telos.fundaciontelefonica.com/telos/anteriores/num_034/opi_perspectivas2.html)

La representació icònica, la narrrativitat i la producció i el consum de ficció estan canviant profundament, hi ha un salt qualitatiu que obliga a la reconsideració de conceptes i teories com el pas dels universos representats per la imatge analògica als mons de la realitat virtural, creats per la imatge sintètica digital i tridimensional, generada per l'ordinador.

L'era informàtica és un punt d'inflexió en les reflexions sobre la naturalesa i la funció de les represntacions en la construcció del discurs narratiu i en les condicions de producció i del consum ficcionals. S'han vist compromesos vells conceptes com l'analogia i la mímesis i altres mètodes antics d'entendre l'articulació del text i el context; la interactivitat, d'imatges 3D, la simulació... permeten noves estratègies discursives.

La imatge en el discurs audiovisual inclou 4 tipus de relació: analògica en la mesura que la imatge tecnològca configura el discurs narratiu amb víncles de semblança; arbitraria perquè en la percepció i lectura intervenen codis de reconeixement subjectius i culturals; digital perquè la imatge sintètica generada per ordinador ve a donar consistència a un espai d'arbitrarietat, que conté analogia icònica; i virtual perquè la imatge es converteix en formulació del comportament i concepte gestualitzat.

El model informàtic del videojoc és de caràcter descriptiu, sintètic, predictiu, normatiu i evaluatiu.Per una banda descriu el fenòmen narratiu sotmès a tractament i reduit a la mínima expresió i, d'altra banda, emfatitza la utilitat d'un conjunt de normes i principis. El sistema i procés narratius són molt més predictibles i donen al jugador la ossibilitat adicional d'evaluar fàcilment l'eficàcia del resultat de les seves decisions.

La història del pensament occidental reflexiona sobre la virtualitat i pensa que deu les seves precisions més agudes a la Metafísica del Ser. On allò virtual s'havia oposat al concepte formal i al concepte actual.

La realitat virtual, creada per la imatge sintètica al servei d'un fenòmen narratiu, va més enllà del telling de les imatges, ja que fa un showing. A més a més, fa que es pugui viure la història(living) en virtud que té la imatge 3D per fer-nos viure-la.

Les realitats virtuals han començat a competir amb les realitats físiques. Això pot afecta fins i tot a l'estructura del món, tal com el percebem actualment. La tecnologia ha instaurat un mitjà de relació entre la màquina i el món, però ara és quan estem més a prop d'aquesta inflexió qualitativa.

Coneixiem el món natural, l'intern i l'artificial. L'artifici ha sigut capaç d'alterar l'estructura i les lleis del món natural. La tecnologia informàtica avançada des de l'última dècada del segl XX està dil·luint les fronteres entre aquests mons. Consisteix en dota el món interior i intel·ligible de qualitats sensorialment concretes.

En la semiòtica narrativa de la virtualitat hi ha tres estats narratius del subjecte i l'objecte: el subjecte virtual(estat anterior a l'adquisició de la competència narrativa), el subjecte actualitzat(estat narratiu que resulta de l'adquisició d'aquesta competència), subjecte realitzat(estat que s'ha produït l'acte que vincula l'objecte de valor i realitza el projecte narratiu).

Els 3 models afecten i qualifiquen la compreixença de l'objecte en el text narratiu: l'objecte virtual que té per estatus model el de ser volgut i el seu víncle amb el subjecte apareix com una projecció del voler ser d'aquest. L'objecte actualitzat que té un víncle amb el subjecte on és una projecció del poder poder del subject narratiu. L'objecte realitzat, té per estatus model el de ser tingut com objecte de valor i en el seu víncle amb el subjecte narratiu apareix com una projecció del ser, tenir i valer d'aquest.

El valor que s'atribueix al objecte en el moment en que i precisament per trobar-se en conjunció amb el subjecte és, per fi, un valor realitzat.

La imatge sintètica suposa una experiència perceptiva nova, perquè anteriorment només es donava en els somnis. Ofereix la possibilitat de viure els resultats d'una exeriència que no està lligada a l'acció en escenaris del món natural. No es tracta de ciència ficció, les màquines de virtuality ja estan instalades a pubs de Londres i, pròximament, ho estaran a España.

El lector del relat audiovisual utilitza ulleres tridimensionals de cristall líquid i es converteix en civernauta. Aquest, s'aïlla de tota referència del món natural(a diferència de la televisió o el cinema). Utilitza un guà computaritzat, ple de sensors i cables de fibra òptica que traduexen cada moviment al ordinador. El visor tridimensional projecta dos imatges(a diferència dels ordinadors) i ha de coordinar-se segons els moviments del cap per donar una sensació de realitat.

La tecnologia ha evolucional i els guants es convertiran en una pel·lícula fina que cobreix la mà i les ullleren en lentilles de contacte, de manera que arribaran a barrejar-se i confondre's les imatges de la realitat narual i la virutal.

Els videojocs han experimentat un creixement exponencial en els útilms anys. El creixement s'ha caracteritzat per una major complexitat d'arguments, un barroquisme estètic de les imatges i l'explotació del perill de mort amb motiu narratiu. La resposta en temps real suposa una baixa qualitat de les imatges, que serà millorada pròximament.

Existeixen les imatges digitals de tractament digital general, però no necessàriament analògiques, i la generació d'images noves per ordinador a través d'intruccions codificades que introdueix el programador(sintètiques). Els videojocs inclouen el tractament d'images animades i també cinematogràfiques.

A nivell sociocultural, la imatge digital configura una una nova situació comunicacional que inclou una nova situació comunicacional amb innovacions característiques en les condicions de producció, difusió i consum dels productes ficcionals. En el relat analògic filtres, consignes, tabús denunciaven la presencia del supranarrador ocult darrera les cortnes dels òrgans de poder. En el relat digital, la presència és inel·ludible, però està més disimulada, ja que predomina una llibertat individual.

La imagen como sistema simbólico

“La imagen como sistema simbólico” és el títol d'una conferència del professor Román Gurben, acadèmic, escritor i historiador dels mitjans de comunicació massiva.

El conferenciant i els assistents són els primers en pensar en veu alta sobre el tema de la comunicació i la imatge, ja que el tema de la conferència gira entorn l'iconosfera llatino-americana. Aquesta, es descriu com complexa, híbrida i utilitzada pels mitjans del segle XIX com el cartell, el cinema i els mitjans moderns i digitals(Internet...).

Per referir-se a aquest concepte s'utilitza el terme intermedialitat: l'anada i tornada d'un mitjà a un altre, una evolució, com un llibre que passa al cinema, després a DVD...

Parla de La cueva de los sueños olvidados de Wener Herzog, el qual és un documental sobre les pintures rupestres més antigues i fa referència al origen de la imatge i el perquè i el com l'ésser humà inventa la imatge figurativa.

La imatge icònica és la presencia virtual d'una absència de la realitat. Hi ha molts tipus d'imatges com memorialistes, informatives, judicials, funcionals... Aquestes mostren i amaguen a la vegada i és tant important allò que s'ensenya com allò que no, fins i tot, a vegades, és més important el què queda amagat.

Les imatges no són neutres, sinó que constitueixen punts de vista predicatius i transmeten diferents connotacions.

Actualment, hi ha un camp de batalla icònic, ja que una de les funcions d'aquestes imatges és ser un instrument de legitimació política i social.

L'estratigrafia de la iconosfera de Santiago de Chile, pel que fa a les cultures indígenes, no es va celebrar el primer congrés indigenista interamerica fins el 1940; es troben les cultues criolles originaries, les cultures post colonials, cultures induides el nort... i les contracultures dissidents... En aquesta radiografia de la estratigrafia de la incosfera americana hi ha exemples paradigmatics d'un esforç per formar una iconografia genuina, propia i originaria:

El tema de la calavera pels comentaris polítics creat per Jose Guadalupe Posada al segle XIX, els muralistes mexicans, Frida Kalho, l'Aula de Glauber Rocha(nuevos cines), Jorge San Ginés(indigenismo), Patricio Guzmán... No són menys importants personages com Luís Sandrini o Cantinflas, més populars i propers al públic, que mostren l'altra banda de la veritat, la que els citats anteriorment no van explicar.

Al 2001 apareixen dos pel·lícules que omol·loguen el cinema llatinoamerica al cinema d'autor europeu: en Mejico, Amores perros i, en Argentina, La ciénaga. HI ha un salt qualitatiu en el cinema llatinoamericà, que genera autors internacionals com Guillermo del Toro, Roberto Rodríguez... Per tant, estem en una segona etapa en l'evolució de la cultura de la imatge en aquest continent.

La visibilitat mediàtica dels objctes icònics de llatinoamericana és asimètrica(a diferència de Nord-Amèrica i Europa): l'indígena és menys present que el ciudadà cauàsic, la dona menys que l'home, l'homosexual menys que l'heterosexual... Aquest fet ve imposat per les cultures centrípedes, que busquen allò que satisfà al públic. Alhora contribueix a una mimetització de la postmodernitat on encara no ha arribat la modernitat, abans que els principis socials i econòmics moderns, encara que sembli una anomalía. Tornant al clàssic Mariatti, en un dels seus textos dels anys 20, “a veces la burgesia encubre un elógio del feudalismo”, si, actualment, es canvia la paraula “feudalisme” per “oliglopòli”, aquesta frase continua essent certa. Un exemple, un retall de la premsa “Sony y Bayacom cierra un acuerdo para emitir televisión para Internet”.

Per tant, vivim en una societat dual, dividida entre èlits i masses, on les noves tecnologies també tenen les seves parts fosques. Vivim en un món dominat per l'autoprogramació de l'usuari, escollim a la carta, per exemple, a la televisió o Internet(ja existent en bibliotèques, cinemes...); aquest fet, té un efecte pervers, que estatifica i consolida la piràmide cultural i del gust del públic, fa que dalt de tot de la piràmide hi hagi obres de Verdi(per exemple) i a baix una novel·la Venezolana(per exemple), i,per tant, també petrifica la societat cultural dual.

Explica una anècdota sobre una novel·la mexicana anomenada Los ricos también lloran on un rus milionari deixava la seva herència a qui li expliqués el final de la novel·la, ja que moriria abans de que acabés per càncer terminal, és un exemple de la dominació hegemònica dels imaginaris dominants.

Per tant, vivim en una iconosferia promisqua, en una societat dual d'èlits i masses lligada al tema del inforics i infopobres, on les noves tecnologies no està a l'abast de tothom.

Assaig sobre la manipulació de la realitat de la fotografia digital

Assaig sobre la capacitat de manipulació de la realitat de la fotografia digital i les seves possibilitats de subsituir la realitat i no representar-la

La fotografia tradicional o analògica va evolucionar i va aparèixer la fotografia digital, la qual no és millor ni pitjor que la primera, sinó que és diferent: cada una te les seves avantatges i els seus inconvenients, tot i que comparteixen alguns elements similars com l'obturador i el diafragme, les lents, el sistema d'enfoc i el zoom.

La fotografia digital que és aquella que ens proporciona imatges del món en un format digital. Consisteix en l'obtenció d'imatges per mitjà d'una cambra fosca(similar a la analògica) i les fotografies son capturades per un sensor electrònic que disposa de múltiples unitats fotosensibles, les quals aprofiten l'efecte fotoelèctric per convertir la llum en senyal elèctrica, la qual és digitalitzada i emmagatzemada en una memòria externa. 

Té una revel·lació molt més ràpida, ja que les imatges poden veure's instantàniament(després de capturar la imatge), però la bateria també es gasta més ràpid que les càmeres tradicionals. Aquest tipus de càmera té molta sensbilitat lluminosa i poden fer-se fotografies en situacions fosques sense necesitat de una pel·lícula especial per aquestes condicions, a més a més, disposa de diferents modes de captura(filtres, sense canviar pel·lícula).

Altres característiques de la fotografia digital són que la credibilitat de la foto pot veure's afectada, ja que a través de la post producció es pot convertir l'edició en manipulació, on no es te certesa de que la imatge sigu autèntica. L'edició de la imatge digital es produeix en aplicacions gràfiques que permeten corregir els defectes de la presa original(llum, brillantor, contrast, saturació, prodfunditat del color...) i aplicar infinitat d'efectes i filtres.

A diferència de la fotografia analògica, on el fotògraf sempre havia pensat moltíssim abans de realitzar una presa per obtenir el millor negatiu possible, la foto digtal suposa un abandonament de la tècnica, ja que els nous programes ofereixen l'opció de gestionar arxius un cop capturada la imatge creen un sistema de treball que permet a l'usuari manipular i solucionar problemes tan seriosos com, per exemple, l'enquadrament; ens permeten ser més fluixos i no donar-li tanta importància als aspectes generals de la presa.

Un exemple molt gràfic de manipulació de les imatges són les que trobem en publicitat on els models apareixen amb una perfecció(dels estàndars de bellesa actuals) que se'ls hi atorga amb els programes de post producció. Aquests, extrapol·lats a la resta d'exemples, fets ens amaguen la realitat que hi ha fora de la càmera i quan els que l'observen s'adonen d'aquests retocs poden arribar a deixar de creure en les imatges com una mostra fidel del món. Tot i això, hem de tenir en compte que hi ha diferents nivells de manipulació d'imatges, és diferent l'augment de l'exposició que no l'eliminació o deformació d'elements d'una fotografia; s'ha de valorar.

Tradicionalment, la fotografia era un document que s'utilitzava per a constatar fets i demostrar que eren certs; actualment, gràcies a la facilitat amb què podem manipular una imatge es dificil diferenciar quan una imatge ens està dient tota a veritat de la realitat o quan ha estat retocada o alterada a través de programes d'edició. Per aquest motiu, amb la capacitat de manipulació de la realitat de la fotografia digital, apareixen les possibilitats de que aquesta substitueixi la realitat en comptes de representar-la; fets que desenvoquen en la pèrdua de credibilitat de les fotografies.