La imagen como sistema simbólico

“La imagen como sistema simbólico” és el títol d'una conferència del professor Román Gurben, acadèmic, escritor i historiador dels mitjans de comunicació massiva.

El conferenciant i els assistents són els primers en pensar en veu alta sobre el tema de la comunicació i la imatge, ja que el tema de la conferència gira entorn l'iconosfera llatino-americana. Aquesta, es descriu com complexa, híbrida i utilitzada pels mitjans del segle XIX com el cartell, el cinema i els mitjans moderns i digitals(Internet...).

Per referir-se a aquest concepte s'utilitza el terme intermedialitat: l'anada i tornada d'un mitjà a un altre, una evolució, com un llibre que passa al cinema, després a DVD...

Parla de La cueva de los sueños olvidados de Wener Herzog, el qual és un documental sobre les pintures rupestres més antigues i fa referència al origen de la imatge i el perquè i el com l'ésser humà inventa la imatge figurativa.

La imatge icònica és la presencia virtual d'una absència de la realitat. Hi ha molts tipus d'imatges com memorialistes, informatives, judicials, funcionals... Aquestes mostren i amaguen a la vegada i és tant important allò que s'ensenya com allò que no, fins i tot, a vegades, és més important el què queda amagat.

Les imatges no són neutres, sinó que constitueixen punts de vista predicatius i transmeten diferents connotacions.

Actualment, hi ha un camp de batalla icònic, ja que una de les funcions d'aquestes imatges és ser un instrument de legitimació política i social.

L'estratigrafia de la iconosfera de Santiago de Chile, pel que fa a les cultures indígenes, no es va celebrar el primer congrés indigenista interamerica fins el 1940; es troben les cultues criolles originaries, les cultures post colonials, cultures induides el nort... i les contracultures dissidents... En aquesta radiografia de la estratigrafia de la incosfera americana hi ha exemples paradigmatics d'un esforç per formar una iconografia genuina, propia i originaria:

El tema de la calavera pels comentaris polítics creat per Jose Guadalupe Posada al segle XIX, els muralistes mexicans, Frida Kalho, l'Aula de Glauber Rocha(nuevos cines), Jorge San Ginés(indigenismo), Patricio Guzmán... No són menys importants personages com Luís Sandrini o Cantinflas, més populars i propers al públic, que mostren l'altra banda de la veritat, la que els citats anteriorment no van explicar.

Al 2001 apareixen dos pel·lícules que omol·loguen el cinema llatinoamerica al cinema d'autor europeu: en Mejico, Amores perros i, en Argentina, La ciénaga. HI ha un salt qualitatiu en el cinema llatinoamericà, que genera autors internacionals com Guillermo del Toro, Roberto Rodríguez... Per tant, estem en una segona etapa en l'evolució de la cultura de la imatge en aquest continent.

La visibilitat mediàtica dels objctes icònics de llatinoamericana és asimètrica(a diferència de Nord-Amèrica i Europa): l'indígena és menys present que el ciudadà cauàsic, la dona menys que l'home, l'homosexual menys que l'heterosexual... Aquest fet ve imposat per les cultures centrípedes, que busquen allò que satisfà al públic. Alhora contribueix a una mimetització de la postmodernitat on encara no ha arribat la modernitat, abans que els principis socials i econòmics moderns, encara que sembli una anomalía. Tornant al clàssic Mariatti, en un dels seus textos dels anys 20, “a veces la burgesia encubre un elógio del feudalismo”, si, actualment, es canvia la paraula “feudalisme” per “oliglopòli”, aquesta frase continua essent certa. Un exemple, un retall de la premsa “Sony y Bayacom cierra un acuerdo para emitir televisión para Internet”.

Per tant, vivim en una societat dual, dividida entre èlits i masses, on les noves tecnologies també tenen les seves parts fosques. Vivim en un món dominat per l'autoprogramació de l'usuari, escollim a la carta, per exemple, a la televisió o Internet(ja existent en bibliotèques, cinemes...); aquest fet, té un efecte pervers, que estatifica i consolida la piràmide cultural i del gust del públic, fa que dalt de tot de la piràmide hi hagi obres de Verdi(per exemple) i a baix una novel·la Venezolana(per exemple), i,per tant, també petrifica la societat cultural dual.

Explica una anècdota sobre una novel·la mexicana anomenada Los ricos también lloran on un rus milionari deixava la seva herència a qui li expliqués el final de la novel·la, ja que moriria abans de que acabés per càncer terminal, és un exemple de la dominació hegemònica dels imaginaris dominants.

Per tant, vivim en una iconosferia promisqua, en una societat dual d'èlits i masses lligada al tema del inforics i infopobres, on les noves tecnologies no està a l'abast de tothom.