L'exemple
que he dissenyat de combinació d'element sonor i visual és
audiovisual. Es tracta d'un vídeo que pretén mostrar el pas del
temps mitjançant l'evolució de les etapes de vida d'una persona.
Apareixen 3 personatges i cada un simbolitza un moment diferent de la
vida: la nena és una al·legoria de la infància, una dona de
mitjana edat fa referència a la maduresa i, finalment, una anciana,
la vellesa. Es tracta de diferents plans d'una mateixa persona que va
creixent, mostrant-la sempre en el mateix entorn (realment es tracta
de la meva cosa, la meva tieta i la meva àvia).
La
música que he escollit per acompanyar les imatges és una de les
cançons de la banda sonora de la pel·lícula La teoría del
todo, la qual s'anomena Domestic
Pressures, és totalment
instrumental i destaquen la corda, el piano i les flautes i d'altres
instruments de vent.
Penso
que gràcies a la combinació d'aquesta melodia i els diferents plans
visuals, el vídeo té molt més sentit i força emotiva. La música
juntament amb l'espai transporta a l'espectador en una mena de conte
de fades i desperta unes emocions agradables i relaxades com el
plaer, la tranquil·litat... A més a més, la música va lligada als
moviments dels personatges i les diferents escenes, donant suport al
ritme intern del vídeo i creant diferents sensacions.
Des
del meu punt de vista la música és essencial per a transmetre
emocions i per reforçar el significat del vídeo, sense la música
no seria el mateix resultat.
Explicar
l'èxit d'alguns espots o campanyes de publicitat basat en la música
i la possible relació intertextual que manté aquesta amb d’altres
relats. 10 exemples.
Es
tracta de l'anunci de tardor del comercial El
corte inglés el
qual ha utilitat com a banda sonora una cançó prestada la qual és
una gravació original d'estil popular, fresc i nou anomenat Come
i que pertany a l'artista francesa Jain. La lletra diu come,
come, my baby come, I will show you the world, i will cover your
nightmares, i will love you forever, i will not let you go,
però es va repetint el fragment come,
come, my baby come
el qual va lligat l'eslògan que és "Ven Otoño, ven". La
música reforça els continguts, dóna suport a l'estructura de
l'anunci i juga un paper principal a l'spot,
ja que els personatges que apareixen es mouen al seu ritme amb una
dansa de "tardor" la qual crida l'atenció de l'espectador
i potència el seu record.
Com
passa amb els anuncis d'Estrella Dam, que les seves cançons ens
evoquen al producte, ara, al escoltar el tema Come
ens fa pensar directament amb el Corte Inglés i amb el ball de
l'anunci.
En
aquest cas, l'anunci de bolígrafs Bic ens presenta un anunci on hi
apareixen els bolígafs pintant en fulls acompanyats d'un jingle,
una música curta i alegre, enganxosa per promocionar el producte.
Aquesta melodia defineix què fa el producte Bic
naranja escribe fino, bic cristal escribe normal.
La funció que compleix la música en aquest spot
és subratllar els continguts anunciats i és l'element fundamental
per ajudar a la memorització de l'anunci, capta l'atenció del
consumidor i és l'estructura del anunci, ja que les imatges
segueixen la lletra de la música.
Oreo
ha creat un jingle per alguns dels seus spots
publicitaris que es combina amb la imatge d'animació de dibuixos,
molt adreçat a un target infantil. Fa la funció de memorització
del producte, de captar l'atenció i ens ven la idea que una oreo
torna bo fins i tot a un vampir aterridor. En aquest cas, la funció
principal la música és recolzar i establir l'estructura de
l'anunci, ja que les imatges segueixen el que narra la veu de la
cançó.
En
el cas d'aquest anunci de Fanta, els anunciants han creat una banda
sonora original vocal i instrumental la qual és cantada pel mateix
protagonista de l'anunci, un jove consumidor de la beguda, el qual
explica la seva vida(tal i com diu a la cançó) mitjançant la
lletra. La música fa la funció de subratllar els continguts, donar
estructura a l'anunci i sobretot capta l'atenció del consumidor
gràcies a la seva originalitat, estil i humor, a més a més,
potencia la memoritizació de l'anunci amb la seva melodia i lletra
que queda gravada al cap.
Cocacola
utilitza una cover de la cançó Whatever del grup Oasis cantada per
un cor de nens africans. Les imatges són una combinació del cor de
nens i diferents plans on hi apareixen dades estadístiques que
comparen fets del món contemporani que haurien de canviar, amb coses
positives, fent-nos pensar amb la possibilitat d'un món millor. La
música potencia l'emotivitat de les imatges per com està
interpretada i, també, gràcies a la lletra:
I'm
free to be whatever I Whatever I choose And I'll sing the blues
if I want I'm free to say whatever I Whatever I like If it's
wrong or right it's alright
It
always seems to me You only see what people want you to see How
long's it gonna be Before we get on the bus And cause no
fuss Get a grip on yourself It don't cost much.
Es
tracta de l'anunci de Loteria de Nadal de l'ay 2014-2015 que porta
com a eslògan "El mayor premio es compartir-lo" que
explica la història d'un home, client habitual d'un bar, que l'any
que no compra la loteria toca a ll'establiment i s'emporta la
sorpresa que el propietari del bar li ha guardat un tiquet per a ell,
ja que el
premi més gran es compartir-lo.
La banda sonora és instrumental i vocal i ens transmet unes emocions
de tristesa, melancolia, nostàlgia, frustració... fa que l'spot
sigui molt emotiu, reforça les emocions que es creen amb la
història. La peça és de James Vincent McMorrow i s'anomena
Glacier.
Veiem
unes imatges d'un barri tranquil on acompanyat per una música
clàssica, que transmet una sensació de producte de qualitat, al seu
ritme comencen a succer explosions de pintura. Al inici, la música
és més tranquil·la i després comença un creixendo i augmenta el
tempo, a la vegada que ho fa igual el ritme de l'anunci i de les
explosions (imatges més ràpides, colors més intensos...). La peça
musical és de Joacchino Rossini i s'anomena La
Gazza Ladra (Overture),
és interpretada per una orquestra i és només instrumental.
És
molt clar que la funció que fa la música en aquest spot
és
clau: estableix l'estructura de l'anunci, marca el ritme de les
imatges i, també, capta l'atenció del consumidor.
Ikea
juga amb la simulació d'una pel·lícula de terror combinant
imatges, veu en off
i música que compleixen les característiques dels films de por. La
banda sonora que utilitza l'spot
és instrumental i potència i fa augmentar el clima de tensió i
por que vol aconseguir l'spot
mitjançant les imatges i la narració de la veu en off
per transmetre el missatge. Reforça el missatge anunciat, dóna
suport a l'estructura i història de l'anunci i capta l'atenció del
consumidor.
L'anunci,
de manera irònica i amb humor, vol parlar-nos del desordre de la
cuina de manera com si es tractés d'una pel·lícula de
por (utilitzant diferents recursos, un d'ells la música), per després
parlar de que Ikea amb els seus productes és qui aportarà ordre a
la teva cuina.
Gas
Natural utilitza en aquest spot
el recurs de l'humor on presenta un home que no té contracte amb gas
natural i viu a casa seva com si estigués a l'era glacial. La música
de l'anunci és l'estructura de l'anunci, ja que el protagonista actua
i va narrant el que li succeeix per mitjà de la lletra de la cançó
original, l'actor n'és l'interpret: Cada
mañana es lo mismo, vivo en la era glacial, ya no aguanto este frio,
me cambio a gas natural.
A
més a més, la música serveix per captar l'atenció del consumidor,
ajuda a la memorització de l'spot
i, alhora, de la companyia Gas Natural. Juntament amb les imatges es
crea un clima còmic que fa riure a l'espectador
Trina
utilitza com a música d'aquest spot
una
adaptació de la cançó composta per Manuel Alejandro i
interpretada pel cantant espanyol Raphael, amb la qual va representar
a RTVE al festival d'Eurovisión l'any 1966. En aquest cas, la cançó
té la lletra modificada i és cantada per diferents personatges que
apareixen al anunci:yo
soy aquél que en la fiesta fingió que no te conocia, la que se
sonroja cuando oye tu risa... La
lletra de la cançó parla de persones que s'avergonyeixen d'algú per
actuar de forma natural, però ho admeten per tal de demostrar i
transmetre la idea de que s'ha de ser natural a la vida i el més
natural és el producte Trina.
La
música fa la funció de memorització de l'spot,
cridar l'atenció del consumidor i dona estructura a la història que
explica l'anunci.
Explicar
les emocions que desperten 10 bandes sonores. Argumentar les raons
científiques partint de la taula del total d’atribucions segons
els rangs de Friedman ( Article emocions associades a la música).
Al
escoltar una peça musical se'ns desperten emocions, les quals poden
coincidir amb les intencions del compositor o no. La música té
diferents efectes neurofisiològics i emocions, les quals són estats
afectius que es produeixen d’una manera brusca i que trasbalsen tot
el psiquisme, és a dir, desequilibren el to psíquic general, fet
que fa que sovint provoquin reaccions orgàniques. Són més intenses
que els sentiments però no tan duradores i sol considerar-se
l’antagonista de la raó.
Aquestes
emocions poden dividir-se entre hedòniques (agradables o
desagradables) i d'activació (calma o excitació).
Totes
les peces evoquen unes emocions o unes altres segons la seva
composició, la seva interpretació i la seva gravació. Elements que
influeixen són la melodia, el ritme, l'harmonia, l'estil, el temps,
el volum, el tema, la cadència, els instruments, la duració...
A
continuació hi ha 10 bandes sonores de 10 pel·lícules diferents on
hi he analitzat quines emocions genera la música.
La
Teoría del Todo - https://www.youtube.com/watch?v=n2-roY7Zqi4
Aquesta
és l'última escena de la pel·lícula La teoría del todo
que narra la vida del físic Stephen Hawking i la seva dona, on es
veu l'evolució de la seva malaltia i com la viuen ell i el seu
entorn. La banda sonora de la pel·lícula és una composició de
Jóhann Jóhannsson i, aquesta última cançó, s'anomena Arrival
of Birds.
La
música, en aquesta escena, s'inicia després de que Hawking, ja amb
la malaltia avançada, i la seva dona pronunciïn les últimes frases
de la pel·lícula on fan referència a lo que hemos hecho
referint-se als seus tres fills que juguen feliços pel jardí.
Comença alhora que la succecció d'imatges que formen un feedback
cap al passat del físic. Les
emocions que se'ns desperten, o almenys a mi, amb la combinació de
les imatges i la música són, pel que fa a nivell d'activisme,
relaxades, però a nivell d'hedonisme penso que hi ha una barreja
entre emocions agradables i desagradables. Això és degut a que es
tracta d'una peça musical clàssica on hi ha piano i una orquestra
de corda, d'un ritme lent, que puja la intensitat de volum en moments
àlgids i provoca una gran emotivitat que, a més a més, combinada
amb les imatges genera emocions com la tranquil·litat, l'amor,
l'agrad, però també nostàlgia, tristesa i una certa frustació de
visualitzar el passat sense tenir la capacitat de tornar a viure'l.
Penso que la nostàlgia és l'emoció que se'm desperta amb més
força perquè per a mi és una barreja d'alegria i tristesa, ja que
es produeix quan enyores alguna cosa que et fa feliç, que ets feliç
recordant aquells moments i, també, sents tristesa per no poder
reviure'ls, per sentir-los lluny de tu o que ara són fora del teu
abast. En el cas de la pel·lícula, Hawking és feliç en el present
per tot el que té, però deixa un regust de nostàlgia pel que fa al
seu passat a nivell de salut física.
També
es tracta de l'última escena d'una pel·lícula, en aquest cas,
Amelie, on es veu, finalment,
que el seu amor la va a buscar a casa seva. La música que se sent de
fons s'anomena Le valse d'Amelie composada
per Yann Tirsen.
En
la mateixa escena escoltem la mateixa cançó interpretada de dues
maneres diferents: La primera, més lenta, interpretada amb piano,
sona quan la protagonista està sola a casa i trista, on diferents
coses li recorden al noi que estima; sona fins que es para de cop
quan sona el timbre de la casa i apareix ell. En aquest moment, les
emocions que es generen a l'espectador són relaxades i
desagradables, com la tristesa i la frustració.
D'altra
banda, el segon moment de l'escena quan reapareix la cançó és quan
la parella s'ha reconciliat i es veuen imatges de diferents
personatges de la pel·lícula, fent diferents coses, i la parella
amb bicicleta pels carrers de París, suposant el final de la
pel·lícula. En aquest cas, la música s'interpreta bàsicament per
una acordió, entre d'altres, i és interpretada amb més intensitat
i ritme provocant, així, amb relació a les imatges, emocions
agradables i vigoroses com entusiasme, alegria, satisfacció...
mostrant-nos un final feliç a la història del film.
És
la primera escena de la pel·lícula Shrek, la qual comença amb les
il·lustracions d'un conte de fades, que parla de la història d'una
princesa que està tancada en una torre esperant al seu príncep
blau, que es combina amb una música (present en més parts de la
pel·lícula) la qual transmet amor, tranquil·litat, fantasia... ja
que es tracta de la narració d'una història d'amor i final feliç.
Però de sobte, quan canvien les imatges i apareix la mà d'un ogre
que arranca la pàgina del llibre que s'està llegint canvia
completament l'ambient i les emocions que es transmeten a
l'espectador. Volent mostrar, també amb personatges fantàstics,
però fent referència a que les històries de princeses i prínceps
són irreals i idealitzades, ens comença a introduir al nou
personatge, l'ogre Shrek totalment oposat als contes de fades,
trencant tots els estereotips Disney. La música que comença
a sonar és la titulada All Star
d'Smash Mouth, una cançó de rock on hi escolem guitarres
elèctriques, baix, bateria i la veu solista masculina gens clàssica.
Aquesta segona música i en aquest context ens genera emocions
agradables i vigoroses com sorpresa, satisfacció, alegria, vigor i
altesa, les quals se senten més intenses a causa del contrast de les
imatges i to de la música anterior.
Aquesta
és l'última escena de la pel·lícula Las crónicas de Narnia i
el Príncipe Cáspian una de les
de la saga Las crónicas de Narnia,
on els personatges principals, els quatre germans, que es troben al
món fantàstic de Narnia tornen cap al món real al què pertanyen,
després de despedir-se dels habitants d'allà. La música que sona
és The call de Regina
Spektor, però abans sona una música clàssica d'estil èpic, la
qual és present al llarg de la pel·lícula que ens transmet plaer,
tranquil·litat, certesa, amor... Però després comença The
call la qual ens transmet una
barreja d'emocions que es combinen amb les citades abans amb tristesa
i nostàlgia, ja que han d'abadonar Narnia i els seus amics que hi
habiten. En aquest cas, també juga un paper important la lletra de
la cançó la qual diu tornaré quan tu em cridis, no fa
falta dir adéu; només perquè tot estigui canviant no vol dir que
mai hagi sigut així; tria una estrella sobre l'obscur horitzó i
segueix la llum, tornaràs quan tot hagi acabat, no fa falta dir
adéu; ara estem de tornada al principi, no significa que hagis
d'oblidar, deixa que els tus records creixin més i més forts.
Aquesta lletra acompanya a la perfecció el què està succeint en
aquest tros de la pel·lícula, ja que els germans han de tornar al
seu món, però que no es tracta d'un adéu, sinó d'un a reveure.
Tant
en una escena com a l'altre, escoltem la mateixa música, es tracta
de la famosa banda sonora de la pel·lícula Jaws(Tiburón).
És una composició de John Williams la qual és present en tots els
moments de la pel·lícula en els que apareix el tauró. És una
música que va augmentant el tempo, comença lent i ràpidament
s'accelera. Té la intenció i transmet emocions desagradables i
vigoroses com l'aversió, el dubte i sobretot la tensió, ja que
transmet a l'espectador que s'acosta una perillosa amenaça que pot
causar algun mal i, per tant, també genera por. La música
instrumental d'aquesta banda sonora juga un paper molt important en
aquesta pel·lícula, ja que, tot i que en algunes escenes hi ha
moviment i crits de gent, no ens ensenyen el tauró directament, però
només al escoltar aquesta melodia sabem que pot aparèixer en escena
i ja genera les emocions citades sense que hagi succeÏt encara la
desgràcia a l'aigua del mar d'unes platges suposadament tranquil·les
com les de qualsevol platja que anem, però que, en aquest cas, estan
amenaçades per un depredador marí.
La
cançó que sona en aquesta escena de la pel·lícula Boyhood
s'anomena Hero i es del grup
Family of the Year. Les imatges que hi veiem són les d'un viatge en
cotxe d'un noi jove que marxa de casa, ja que marxa a la universitat
i va a viure a la residència d'aquesta. Les emocions que es generen
a l'espectador són, a nivell d'activisme, relaxades com
tranquil·litat. D'altra banda, és una cançó molt emotiva i també
desperta nostàlgia i melancolia, ja que es tracta d'un moment en què
el noi canvia la seva manera de viure i deixa enerere la família per
viure sol i ser més autònom a la universitat. La lletra de la cançó
juga un paper important perquè acompanya molt bé les imatges:
deixa'm marxar, no vull ser el teu heroi, només lluitar
com qualsevol altre; vull caminar com qualsevol altre; podem tenir
secrets dels nostres somnis americans, són un nen com qualsevol
altre.
Es
tracta de l'escena final de El legado de Bourne
on es veuen les imatges del protagonista i la noia en un vaixell el
qual es dirigeix cap a un destí incert (que l'espectador no coneix).
La banda sonora de la pel·lícula és una composició de James
Newton Howard i aquesta peça, que sona en aquesta escena, ens
transmet emocions, des del punt de vista d'activisme, vigoroses i,
des del punt de vista d'hedonisme, agradables com són el vigor, la
sorpresa, l'entusiasme, el valor i l'altesa. Ens genera la sensació
de què les aventures del protagonista no han acabat en aquesta
pel·lícula i que l'acció encara no ha cessat.
La
banda sonora que acompanya la pel·lícula Los Chicos del Coro
és una composició de Bruno Coulais i són les peces que el
professor, protagonista del film, compon i fa cantar als nens de
l'orfanat i centre de menors a qual treballa com a vigilant, ja que
crea un cor de música per entretenir els nois. Alhora són les
cançons que sonen al llarg de la pel·lícula.
Les
dues escenes que es veuen als links
van seguides i són el final de la pel·lícula. A la primera, el
protagonista és acomiadat del centre per no compartir la normativa
tant autoritària que apliquen i es dirigeix cap a la sortida pensant
que els nens no l'aniran a despedir a causa de la por a ser castigats
pel director, però de sobte veu el terra ple de boles i avions de
paper amb escrits que surten de la finestra que té a dalt i unes
mans que li diuen adéu. Alhora és quan comença a sonar la música,
mentre el professor amb veu en off narra
els seus pensaments, la cançó que se sent és una de les quals ell
els va ensenyar. Les emocions que es desperten són tranquil·les i
relaxades, però molt nostàlgiques i una mica tristes, tot i que els
nens s'acomiaden d'ell tot i que les normes no els hi permeten i ho
fan d'una manera molt especial i, això, amb la música que és
alegre desperta entusiasme, satisfacció, alegria i valor.
L'escena
que segueix és la que el protagonista agafa l'autobús per marxar i
acaba emportant-se un dels nens amb ell, que sempre esperava que el
vinguessin a buscar-lo un dissabte el qual aquell va ser el
definitiu. Les emocions que es desperten són sorpresa, entusiasme,
alegria, satisfacció, tranquil·litat, alleujaement, tendresa...
La
cançó famosa de la banda sonora de l'opening
de la pel·lícula Pulp Fiction s'anomena
Pumpkin and Honey Bunny
de Dick Dale & His Del-Tones. La cançó comença a sonar
després de que una parella treu dos pistoles en mig d'un bar i
amenacen als que hi ha dins. La imatge es "pausa", sona la
música i surten els crèdits de l'inici del film. La música és
d'estil surf, rockabilly, soul i funcky(la de tota la banda sonora en
general) i aquesta cançó ens fa sentir emocions agradables i
vigoroses: activitat, altesa, vigor, sorpresa, alegria...
Aquesta
és l'última escena de la pel·lícula El laberinto del Fauno
on hi sona la cançó Nana de Mercedes
composta per Javier Navarrete, una cançó lenta, gairebé només
instrumental on de tant en tant se sent la veu d'una noia, però
sense tenir lletra. En aquesta escena, mor la protagonista i mentre
està entre la vida i la mort somia amb el món en el qual s'endinsa
quan entra al laberint acompanyada per fades i per un fauno
on el seu pare és el rei,
mentrestant la seva mare plora la seva pèrdua. Les emocions que
provoca la combinació de so i imatge són relaxades i desagradables
com la tristesa, l'esgotament... alhora que també genera
tranquil·litat.
Dissenyar
una proposta d’imatge intertextual, explicant els vincles amb el/s
seu/s referent/s.
L'intertext
és aquell element de relat que té sentit en tant en quant té
sentit en un altre relat. Cada vegada tot és més intertextual. No
es tracta de repetir ni copiar les seves característiques en un
altre entorn, sinó fer que tal escena evoqui a l'altra.
He
escollit la imatge del naixement de Venus pintada per Botticelli els
anys 1484-1486 la qual es troba a la Galleria dels Uffizzi a
Florència.
Representa
el naixement de la deessa de l'amor, Venus, amb formes suaus del
paisatge d'una badía que donen perspectiva a tot el conjunt. La
mitologia explica que la deessa va néixer de la fecundació del mar
d'Urà caigut en forma de pluja de roses. Nou nascuda va arribar a
les costes de Xipre damunt d'una petjina impulsada pel vent de l'oest
i la ninfa Cloris i rebuda per la primavera que cobreix la seva
nuesa. Venus representa l'amor i l'ideal de la bellesa femenina.
El
muntatge on hi apreciem l'intertext, he afegit roba i complements a
la figura de Venus, fent referència al canvi d'ideal d'estètica de
l'actualitat(seguit per alguns grups de gent). El concepte de bellesa ha canviat des del que representa Venus, pur i intel·lectual, ja que actualment, es tendeix a ensenyar més el cos i identificar-te mitjançant complements per tal de, per algunes persones, sentir-se més bell.
Actualment, es dóna més valor a l'estètica que als valors racionals i intel·lectuals de la persona, la bellesa interior de l'intel·lecte.
Disseny d'un exemple d'aplicació del contingut de l'article "Encuentros de la teoría Gestalt en la comunicación sonora" partint d'un element visual i la comparativa amb un exemple sonor La
percepció visual a través del sentit de la vista es processat pel
cervell i l'escola Gestalt ha estudiat de quina forma ho fa i ha
establert una sèrie de lleis que expliquen aquests processos visuals
i mentals. Aquestes teories es poden aplicar, també, en el camp del
so, percebut per l'oïda. Aquest fet proporciona millors perspectives
per entendre l'acceptació, les tendències, els gustos, les modes...
dels missatges sonors com els jingles,
cançons de moda o qualsevol altra proposta sonora.
Per
exemple la llei del tancament, la qual, a nivell de percepció visual
explica que
la ment humana afegeix els elements que falten perquè la figura que
es representa quedi completa. Aquesta llei la podem veure reflexada
en aquesta imatge la qual només ens presenta una sèrie de punts o
taques negres sobre un fons blanc, però la nostra ment la processa i
afegeix les línies que completarien la imatge formant la figura d'un
gos completa i reconeixible.
D'altra
banda, a nivell de percepció sonora es pot aplicar amb la tendència
a acabar les frases en la nota tònica de l'escala en comptes de la
sensible tonal, conclusió de patrons rítmics coneguts o apresos.
Podem definir-ho, també, com la tendència al tancament del missatge
sonor que ens motiva a conceptualitzar el so restant i pensar-lo,
cantar-lo, cridar-lo... És la necessitat de tancar o completar la
frase per tenir un petit "tot". Un clar exemple és que ens
resulta impossible suprimir la quarta nota l'inici de la Quinta
sinfonia de Beethoven, sempre sonarà, almenys, dins la nostra ment.
Penso
que un altre exemple de tendència al tancament del missatge sonor
seria la conclusió del ritme amb el qual comença i manté la cançó
We
will rock you
de Queen. Al sentir els dos primers sons, ens porten directament a
pensar en el tercer i fins i tot ens produeixen fer una palmada per
concloure amb el ritme que, seguidament, es tornarà i tornarà a
repetir.
Un altre exemple és el
famós ritme que tenim a continuació, ja que quan es toca el ritme
del primer compàs i la primera negra
i la primera corxera del segon conceptualitzem el ritme que segueix,
instintivament "piquem" la segona corxera
i l'última negra
del segon compàs. Tenim tendència a completar aquest ritme, ens
sentim motivats a completar la frase per complir el tot.
A més a més, hi ha
una pel·lícula anomenada Quién
engañó a Roger Rabit
en la qual el protagonista és perseguit i qui el busca realitza el
principi d'aquest so i el personatge principal no pot evitar no
continuar-lo, causant soroll i facilitant que el trobin.
He
dissenyat aquesta imatge publicitària seguint la llei de la
pregnància de l'escola Gestalt, la qual parla de la tendència
humana a buscar a la seva memòria el record d'una imatge similar a
la percebuda amb les formes més simples. El que he fet és utilitzar
el logo de Greenpeace repetides vegades per tal de representar
una figura la qual pretén despertar el record del globus terraqüi.
A més a més, el color verd del logo ens fa pensar en un planeta que
respecta el medi ambient i que cuida la natura, el qual és un dels
objectius de l'organització Greenpeace: conscienciar la societat de
la importància de respectar el medi ambient tant natural com animal.
Fomenta el reciclatge, les energies renovables, etc. Fet que he
representat a la imatge publicitària per mitjà de l'eslògan com a
missatge que es veu sota el disseny creat a partir de lleis de la
Gestalt.
D'altra
banda, també considero que s'ajusta a la llei de semblança, ja que
agrupem tots els elements similars (els logos de Greenpeace)
en una unitat indissoluble (formant la figura del globus terraqüi).
Identificació
de la llei Gestalt en diverses imatges
En
aquesta imatge podem veure un exemple d'aplicació de la llei de la
figura i el fons de l'escola Gestalt, la qual diu que el cervell humà
no és capaç d'interpretar un mateix element com a part d'una figura
i d'un fons al mateix temps, ens fa escollir entre un o l'altre. En
aquest cas, la figura és una poma mossegada que crea els perfils de
dues persones en el fons i, alhora, aquest fons és el que crea les
suposades mossegades de la poma. Al observar la imatge podem
fixar-nos en la poma o en els perfils dels enamorats, però no podem
percebre alhora les dues representacions.
En
aquesta imatge publicitària de Coca-Cola s'ha utilitzat la llei de
la pregnància de l'escola Gestalt, és a dir, han recorregut a la
tendència humana a buscar en la seva memòria el record d'una imatge
similar a la percebuda amb les formes més simples possibles.
Mitjançant la característica silueta d'unes quantes d'ampolles de
Coca-cola han recreat un somriure, símbol de la felicitat la qual
s'associa amb aquest producte (Destapa
la felicidad).
Per tant, al veure aquesta imatge, ens apareix el record d'un
somriure i seguidament l'associem amb la felicitat, i aquesta amb la
Coca-cola.
Observem
la llei del tancament de la Gestalt en aquesta imatge: la nostra ment
afegeix els elements que falten perquè la figura quedi completa, en
aquest cas, hi veiem una noia, encara que no estigui completa i, a
més a més, estigui formada per persones vistes des d'un pla zenital
molt allunyat perquè s'apreciï la figura que formen en conjunt;
això últim, es pot associar, també, a la llei de la pragnància,
la qual amb figures més simples fa despertar el record d'una imatge
similar que guardem a la memòria, com la d'una noia.
En
aquesta imatge es veu clarament representada la llei del tancament
Gestalt, ja que per molt que faltin elements que composen una
bombeta, la percebem sense dificultats. La nostra ment s'encarrega
d'afegir els elements que falten perquè la figura quedi completa.
En
aquesta imatge, podem apreciar la llei de la simetria de la Gestalt,
ja que percebem les imatges simètriques com un sol element a la
distància i, és que en aquest dibuix simètric podem veure com ens
fixem més amb els dibuixos en negre i amb més detalls i, a primera
vista, sembla que només hi ha peixos a baix i ànecs a dalt, però
al apropar-te es pot observar com en tota la imatge hi ha els dos
animals, un crea la figura de l'altre i viceversa, són un conjunt,
encara que només es destaca un animal a cada part de la imatge.
Aquesta
imatge també representa la llei del tancament, ja que la nostra ment
afegeix els elements que ens falten perquè la figura quedi completa,
en aquest cas, la d'una ampolla d'una beguda alcohòlica. A més a
més, juga amb la forma de l'espai entre el llavi i el nas, el qual
insinua la part superior de l'ampolla, facilitant la incorporació
dels elements que resten.
El
logotip de Fórmula 1 és un clar exemple de la llei de la
continuïtat de l'escola Gestalt, la qual estableix que els elements
o detalls que tenen patrons comuns es solen agrupar junts com a part
d'unmateix
model. En aquest cas, hi ha un espai en blanc entre la F
de color negre i les ratlles vermelles, però aquest buit no és
percebut com a tal, sinó que es forma la figura del número 1
el qual acabava de formar la imatge, fent que percebem com un tot el
logotip.
